LA CORONA DE LLAUNA
«Hi
havia una vegada un captaire que no posseïa res. Sobrevivia fent
malabars. Portava una roba molt
pobra i es cobria el cap amb un barret verd. Era pobre, però feliç.
No desitjava res i sabem que, quan no es desitja cap cosa, s’és
més feliç. Un dia, donant voltes pel carrer va veure que un noi
portava una corona molt vella de llauna sobre el seu cap. El captaire
es va quedar bocabadat i va pensar:
Quin goig seria poder desprendre’m d’aquest barret verd i
posar-me aquella corona de llauna!.
Havia
nascut al seu cor un desig molt estrany i, amb això, ja no era
feliç. Des d’aquell dia el captaire va deixar de gaudir com abans;
ara somiava amb aquella corona de llauna, la ambicionava i això va fer
que es tornés molt trist.
Llavors se li va ocórrer una idea: tot el que havia recaptat amb els seus malabars a canvi de la corona.
Així ho va fer i ho va aconseguir. Què maca que era! Ja podia ser
feliç... però no, no va ser així. La veritat és que des de
llavors, desitjava cada vegada més i allò que desitjava moltes
vegades eren coses molt ximples, les coses més ximples que et puguis
imaginar... Però, per fi, un dia va comprendre que la corona de llauna no era més que un caprici i per això va decidir tornar-li al
noi. Quan ho va fer, llavors va tornar a sentir-se lliure i feliç,
més encara que com ho havia sigut abans.».
Per
pensar-hi:
Aquesta
història ens diu que hem d´estar contents amb allò que tenim i
treballar sense voler tenir moltes i moltes coses especials.
