EL CARGOL LENTÓS
Un
dia en
Cargol
Lentós
es
va posar molt trist, a l'adonar-se que estava sol i no tenia amics. I
si bé coneixia a moltes simpàtiques abelles i papallones, no li
havia interessat la seva amistat pel simple fet que volaven pels
aires i ell s'arrossegava per terra. Coneixia molts gripaus i
granotes agradables però com saltaven i raucaven tampoc es va
interessar en fer-los els
seus amics.
Tots
els habitants de l'estany buscaven la seva amistat. Insectes, rèptils
i coleòpters s'esforçaven per apropar-se i li tocaven la closca per
convidar-lo a jugar o a fer una passejada. Però eren molt grans o
molt petits, tenien potes o no tenien antenes, eren vermells o blaus
però no verds com ell.
El fet és que en
Cargol Lentós
volia algú que fos igual que ell. Fins
que una tarda calorosa, sota una
fulla
gran i verda
es va trobar amb un mol·lusc idèntic a ell, es va acostar emocionat
i es va posar a conversar amb el seu gairebé bessó. Eren com dues
gotes iguals ... però una d'aigua i una altra d'oli, perquè el seu
bessó va resultar ser un autèntic rondinaire. En pocs minuts va
entendre que les
seves
semblances es limitaven a l'aspecte físic, atès que en gustos i
formes de ser, eren totalment oposats.
En
Cargol
Lentós
es va adonar que havia estat molt ximple i des d'aquest dia va tenir
més amics que taques
a
la seva closca, ja que va aprendre a ser tolerant i va comprendre que
els que ens envolten no han de ser iguals a nosaltres per comptar amb
la nostra amistat.
